Jo me n'avia d'anar al cap de pocs dies. El vell va començar a parlar am tò greujós:
«Lo bon temps s'acaba, l'ivern se va acostant: més, pensis pas que me faça por! Sóc molt vell; sé pas si per Sant Joan vaig tombar els quatre vints dinou o bé els cent. Puc pas treballar, puc pas fer res, me migri, m'anyori. Les filles prou me porten per menjar, més això me fa pena.»
I trencant de conversa:
«¿Creuras que cada matí, i al vespre, abans de jeure, aig de guaitar-mel lo Canigó?» I llevant-se la berretina: «Veus? Tots dos tenim la testa blanca, i vivim l'un enfront de l'altre: això fa que som amics de temps. Ell és molt vell, però viurà sempre: jo belleu demà, belleu dins calque semmana, m'auran de dur al Campu Santu. Tu ten vas a Barcelona. Deu ser guapo allò! Si tornes l'any vinent i pujes ací dalt, lo Canigó el veuras al meteix lloc, més lo pobre Po te pot pas dir a reveure! que hi serà pas pus.»