Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/150

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
130
Curial y Guelfa.

mon, arrapantse tota la cara e los cabells tots descomposts, plorant e cridant a grans crits: ¡Ay de mi que morta som! Lo varvessor, qui ab Curial parlaua, llevas dempeus e dix:—¿Que hauets vos?—Senyor, dix ella, dos mals cauallers, volent me toldre a força a un caualler molt bo germa meu que al torneig me menaua, han assallit lo dit mon germa, e pens que lauran mort; senyor, defenets me e no maten a mi apres dell. Lo varvessor, qui era ja prous e vell per molts anys, mira Curial en la cara e dixli:—Caualler, vos qui menats donzella en vostra companyia, sus, leuats e metets vos en punt de defendre aquesta, car yous certifich que aquests dos cauallers o diables que son, nan preses mes de vuyt de vint jorns ença, e prenen los cauallers, els desarmen, els fan les maiors ontes que poden, e axi veiam que farets que siats cert que ço que sera daquesta, sera de la vostra. Curial, ab la maior cuyta del mon, levas dempeus e armas e, pres un cauall molt bo e forts, volgue exir, mas Larta crida grans crits: Nom lexets! Perque muntada a cauall volent exir de la casa, ja veren los dos cauallers qui anauan derrera la donzella e en aquella casa la cuydauan trobar. Perque veent Curial ab altre donzella, cuydant que fos la que ells cercauan començaren a anar vers ella, mas Curial crida: —Lexatsla, cauallers sens vergonya, que guardador e defenedor te la donzella.—Respongueren ells:—¿E com, defendrets la vos?—Hoch certes, dix Curial. Perque tantost Curial, tenint una grossa e molt forts