Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/183

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
163
Llibre segon.

de que yo he e he haut inextimable goig, e axi ab aquestes senyores que en ma companyia son, vos prech que perdonets aquell caualler lo qual per ma fe nom pens que storça de mort, e no curets pus de la batalla car segons lo punt en que yol veig encara que vos volguessets combatre, ell no porie certament.

22.

C

URIAL qui desijos era de complaure la Priora en tota manera, li respos que el, per cosa del mon no exiria de son manament, abans ço que feya li tenia a molt gran gracia, dient que si per aquesta via nos tolia la questio ell no podia pensar quina fi hagues poguda hauer aquella batalla, car aquell caualler era tan ultraios, car certament sino la mort nols haguera donada pau, loant a Deu que en aquell loch la hauia aportada. Totes les monges stauan en torn a Curial, e ab la sua donzella li strengueren les plagues, e anaren al altre caualler e semblantment les plagues li strengueren, empero ell estaua tan mal tractat, que nos lleuaua del lit on lauien mes, e axi Curial vench e dixli:—Caualler, vos me enuias a dir per aquest haraut, queus speras aci, e yaus speri, e encaraus sper e sperare tant com a vos vindra en plaer, si volets queus sper mes. Digatsmo car yous en complaure, o sim donats licencia que men vaia, yo fare ço que a vos plaura ordonar. Lo caualler respos:—Caualler, a pregaries daquestes senyores de les quals nom pusch, ni deig, nim vull defendre,