a ella li dix:—¿E vos, senyora, voldries hi anar? La donzella respos que lo caualler hauia respost per tots, car tots eren a son comandament. Perque lescuder pres comiat sen torna als cauallers, els dix ço quauia vist e oyt; e com ells oyssen que donzella hi hauia e que era tan bella, digueren: prengamla per la costuma que huy es en lo realme. Perque lleuant se en peus Pero Cornell, dix:—Aquesta ventura ami sespera, car tots hauets combatut vuy e yo no he fet res, e axi prech vos que lam lexets, e axi lay otorgaren, mas un haraut molt abte que venia en lur companyia, e hauia hoydes totes les paraules, dix:—Senyors, que entenets a fer?—Anar a pendre la donzella, segons la costuma dels cauallers errants. Respos lo haraut:—Vosaltres farets gran maluestat si axo assaiats per dues rahons; la una que ells stan aleujats e no es la usança sino aquelles que hom encontra caminant ab caualler armat; laltre quels hauets proferta tenda e bona companyia, e ara assallirlos on estan en son aleuiament, vosaltres conexets que no seria ben fet; hoc mas, ell ha sabuts nostres noms e no ha volgut dir lo seu. Respos lo haraut:—Digues, scuder, ¿e lo caualler feu te força en dir los noms de aquets senyors? Respos lo scuder:—Que no, ans lon prega, e per sos prechs lols dix. Lavors dix lo haraut:—Senyor caualler, e que cercats? Tornats a seure que no crexeria molt vostre honor si assalliets vuy lo caualler. Altre jorn pora esser que lencontrarets e li porets demanar la don-
