Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/47

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
27
Llibre primer.

sies membrant de mi. E axi com ell sospirant giras la cara e sen anas, ellal mira stant tota ferma: empero com ell se perlongas, lo cor li fugi e caygue mig viua en terra, al socors de la qual totes les sues dones vengueren e ab molts adiutoris la restauraren, e quasi en sopols en son lit la meteren. Curial fort doloros e trist, lagremeiant a la sua posada torna. Pens cascu ensi mateix quants pensaments e quantes varies cogitacions abraçaren aquella dolorosa nit los dos amants. La qual apres que fonch passada e vengut lo jorn, lo caualler alamany, qui Jacob de Gleves era apellat, se lleua ben mati, e mesa apunt tota la sua gent, munta a cauall e ala posada de Curial sen ana, lo cual axi mateix era ja a cauall, e no speraua sino lo Marques qui li hauia trames a dir quel speras que ab ell volia exir: lo qual vengut, principiaren son cami. La Guelfa qui oy sonar les trompetes demana quin brogit era aquell e fonch li dit que Curial sich partia acompanyat del Marques e de molta gent notable e que ja fora eren de la vila, pero que bels podia veure qui veurels volgues daquelles finestres. —Ay trista yo, crida la Guelfa e quils pot mirar sens esclatar! E be que ella fos dona de gran cor e sabia cobrir molt be les sues passions, certes a aquest partiment no pogue tenir, ans moltes paraules descompostes dix. Empero tant seny hague que feu exir totes aquelles qui eren en la sua cambra e tota sola longament la sua dolor plangue: mas en la virtut del seu valeros Curial e de la bona justicia de