Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/507

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
487
Llibre tercer.

e los millors e mes capitans eren ja morts; donen se a subsidi vengonyos de fuyta, la qual fa los couarts ardits car lo qui fuig no fretura de acaçador. Mas ¿queus dire? Tal comença a caçar que en tot aquell dia no hauia gosat donar colp ne era entrat en la batalla, e ara era pus brau e pus cruel en ferir aquells qui ja nos defenien e en matar aquells qui demanant misericordia se metien de genolls, que ab cadenes nols haguera hom poguts tenir. Empero tots hi foren obs, e si mes fossen estats, no haguera menys valgut lo fet. Lo Solda qui viu de tot en tot la batalla perduda e que no havia reparacio, girant lasquena, doloros e plen de lagremes, sen ana fugint; dura aquell encalç molt. Empero Curial, saui e diligent capita, se mes dauant los chrestians, tenint los que mes auant no anassen, dubtant que los Turchs fugint se porien refer, e los acaçadors per cobdicia de seguir la desijada e molt agradable victoria se porien perdre. Foren los Turchs morts infinits e los presos en molta quantitat. Axi que cascun vencedor a manament del capita torna a la sua tenda, e com Curial no trobas lo Marques, hach molt gran dubte que fos mort e hach molt gran dolor dins son cor, e aquella nit no pogue sopar ne dormir. Lo jorn vinent enuia espies per saber ques eren fets los enemichs, e sabe que tots desquaernats sen eren anats, no tenint un ab altre, e qui mes pogue mes fugi, axi que aquells qui escapar pogueren ab gran treball en lurs terres tornaren.