Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/70

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
50
Curial y Guelfa.

ab molt alegra cara lo comença a festeiar, e manant que dançassen, prega Curial que danças. Lo qual obeynt lo manament, feta fer primerament plaça en la gran sala, volgue començar una baxa dança, mas la Duquessa deliurada se presenta dauant ell e li dix: —Senyor caualler, veritat es que vos mauets estorta de mort, de que apres de nostre Senyor Deu som a vos tenguda mes que a persona que viua en lo mon, e hauent me feta deuallar del cadafal no mauets restituida a mon marit, ne mauets fet hauer la sua gracia, perqueus suplich queus en deliurets. Curial, tot vergonyos per ço que abans no ho hauia fet, pres la Duquessa e comença a menarla vers lo Duch, lo qual sentint que vers ella anaua, tantost se feu al encontre de Curial el saluda molt amigablement. Mas com Curial e la Duquessa se metessen agenolls per parlar, lo Duch, ab la maior cuyta del mon, leua Curial e semblantment la Duquessa. Curial lauors dix:—Senyor, a vos no cal explicar lo cas que ses seguit daquells dos cauallers qui presumtuosament assaiaren posar macula en la honor de la senyora Duquessa vostra muller, e com agran vergonya e dan dells la veritat es exida a lum, la victoria que dells es stada hauda no deu amon companyo ne a mi esser atribuida, mas solament a la bona justicia de la Duquessa, la cual los pus flachs cauallers del mon en aquest cas haguera fets vencedors; perqueus suplich que la reebats en aquella amor, en aquella gracia que en altre temps tenir la soliets. Lo Duch oynt aques-