Pàgina:Decret pel qual s'atorga la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya al senyor Antoni Maria Badia i Margarit.pdf/1

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

DECRET
25/2012, de 6 de març, pel qual s'atorga la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya al senyor Antoni Maria Badia i Margarit.

 Amb la concessió de la Medalla d'Or a Antoni Maria Badia i Margarit, la Generalitat de Catalunya vol honorar un dels nostres lingüistes de referència, autor d'una àmplia obra de recerca que ha contribuït a la projecció del país en prestigiosos àmbits acadèmics internacionals.

 Antoni Maria Badia i Margarit va néixer l'any 1920 a Barcelona. Estudià inicialment a la Mútua Escolar Blanquerna, dirigida per Alexandre Galí, que li va infondre la preocupació pel llenguatge. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona (1943), també es formà als Estudis Universitaris Catalans.

 El 1948 esdevingué catedràtic de gramàtica històrica de la llengua espanyola a la Universitat de Barcelona, i el 1977, de gramàtica històrica catalana. La seva rellevant activitat acadèmica ha contribuït a la formació d'una escola d'investigadors.

 El professor Badia i Margarit ha fet recerca en l'àmbit de la lingüística històrica, sobretot catalana: ha tractat de temes morfològics, sintàctics, fonètics, semàntics i més generals. I s'ha dedicat a la dialectologia, primer de la llengua aragonesa i després de la catalana. Especialitzat en geografia lingüística, participà intensament en les tasques inicials de l'elaboració d'un Atles lingüístic del domini català. L'onomàstica ha estat un altre dels seus centres d'interès, amb especial atenció als elements botànics de la toponímia.

 També cal destacar els seus treballs de lingüística estructural. La comparatística, la història de la lingüística, les relacions del català amb les llengües veïnes i alguns aspectes de sociologia lingüística han estat igualment objecte de la seva recerca i són parcialment recollits a Llengua i cultura als Països Catalans (1964). Des del punt de vista sociolingüístic, La llengua dels barcelonins (1969) és la seva obra més rellevant, amb repercussions generals dins la romanística.

 Són importants, a més, dues obres de síntesi en castellà, Gramática histórica catalana (1951) i Gramática catalana (1962). I cal esmentar títols com La llengua catalana ahir i avui (1973), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), La formació de la llengua catalana. Assaig d'interpretació històrica (1981) o Llengua i poder (1986). El 1994 publicà la seva valuosa Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica.

 Ha estat responsable de l'equip català de PatRom (Patronymica Romanica), diccionari dels llinatges romànics coordinat per la Universitat de Trèveris (Alemanya). Dirigeix la revista Estudis Romànics i ha presidit l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, el Grup Català de Sociolingüística i la Société de Linguistique Romane, entre altres societats a l'exterior. El 1986 va ser president del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

 El seu reconegut prestigi acadèmic el va dur a ser rector de la Universitat de Barcelona del 1978 al 1986. Ha estat professor visitant a Europa i Amèrica i és Doctor honoris causa per diverses universitats, entre les quals les de Salzburg, Tolosa de Llenguadoc o la Sorbona, a més del Knox College nord-americà. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans, n'ha presidit la Secció Filològica.

 Entre els diversos guardons que ha rebut figuren la Creu de Sant Jordi, el premi Fundació Catalana per a la Recerca o la Medalla d'Or al mèrit científic de l'Ajuntament de Barcelona. L'any 2003 fou distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

 Per tot això, i de conformitat amb el que disposa el Decret 22/2012, de 28 de febrer, pel qual es regula la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, i d'acord amb el Govern,