Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/124

però algun temps, a casa nostra, l'hora de dinar era l'hora de la bulla.
 Jo li tirava una molleta de pà, un pinyolet de cirera, etz. Ella feya'l cremat y'm deya: «Estèm.» Li tornava a tirar, y com més volía estar sèria, més li escapava'l riure. Al últim, agafava un got plè d'aygua: jo'n prenía un altre ab una mica de vi. «Míra que't batejo,»'m deya: «Míra que't remullo,» li responía, balandrejant lo vas com si li anés a tirar.
 Ella's feya enrera; llavors m'axecava, y al acte que's posava'l bras devant de la cara y feya'l xiscle creyent que'l vi li anava per demunt, jo me'l bevía y s'acabava'l jòch.
 Tornant a lo que deyam, una vegada li vaig dir al amo: «Home, Don Meliton , axò no es una portería; més aviat sembla unagavia per conservar vianda. Aquí dins, si una persona hi vol estar conforme, s'hi te d'amagrir per forsa; y si vol tenir modos, li trencarà un vidre cada cop que fassi la cortesía als estadants. ¿Que no ho veu, que si'm vull treure la gorra haig de sortir a fòra? encara no faría'l cartabó ab lo colze, ja m'hauría exit per l'altra banda.