Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/198

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

dexan sentir l'hora qu'es, per tirar la col a l'olla, y encarantse ab mi'm diu: — ^Y tu de què hi servexes aquí? no'ls sabs fer tenir quietut?
 — Be, dòna, — li faig jo; — ara mateix els anava a cridar; no t'hi enfondes, però si tu ja'ls reptas...tant se val!
 — ¿Y que no veus quina botiga posan? Ey, tu, bàxa de la cadira! Posèu axò a son lloch.
 — Vés, vés, no t'amohines, tot s'endressarà.
 — Mare de Deu, quín home! Ets més criatura tu que no pas ells. Una botiga com un cop de puny, y sempre la tenim plena de canalla, que ara mateix sembla una bordería.
 — Be, dóna, — li dich jo tot amoxantla; — no t'atabales; déxa fer; axò es un cop l'any. —
 Y'l día de la sortija, de casa surt lo cubell y l'aygua pera omplirlo, ab un mullader que fan... que la mestressa, quan ja està prou cansada de passar la bayeta per les rejoles, se fica a la cuyna, surt ab la escombra y empayta a tot bitxo, y a mi no sé quin sant del cel me guarda que no'm fassa córrer com als demés. Però jo li faig entendre que, posats