veyàm, surtiré a fumar un cigarret a la finestra.»
¡Si jo m'hi engrexo quan fa una nit de lluna plena, que la estrellada brilla en lo cel com un escampall de diamants y pedres fines! Llavors, no puch ferhi més, tinch de cantar tan be com puch, y si no ho faig millor, no es queia voluntat no hi sía, sinó que jo no arribo a més. Son tan boniques exes nits, que fins me sab greu que siguem tan pochs a contemplaries. Però, ¿què hi faré si tothom està per dormir? no aniré
pas de porta en porta a desvetllar lo barri per que surtin a guaytar la
lluna... A vegades penso: «Malaguanyat que la dòna siga casada, per que li aniria a fer una cantada que'm sembla que la faría somniar desperta.» Y poch a poch comenso a cantar l'hora; y pujo, vaig pujant; y quan dich sereno, afino més la veu, la engrossexo ab un doll que'm surt rodó
com un balustre, y la vaig disminuhint després, fenthi una cayguda que
sembla un desmay, y l'aprimo d'un terme, que ningú sab ni còm comenso ni còm acabo de cantarla. Los companys que'm tenen enveja, de
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/207
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.