seva, y rès; com si'l pis fos per llogar. Oh, y la necessitat hi era, y'l pobre malalt m'esperava com ab candeletes. «Deu me valga! que dormim ò que fem lo ximple?» els hi vaig cridar. «Tu, escarceller! » vaig dir al vigilant que feya'l totxo a l'altra part de l'acera escoltant com m'escarrassava a trucar, ab la matexa catxasa que si truqués a Madrid. «¿Qué quiere?» me va dir sense moures del guarda-rodes. «Ah! no parla com nosaltres! vèt aquí per que no entén lo soroll; vès, vina a obrir la porta, que tinch d'avisar lo metge. ¿Que no ho has sentit que fa tres quarts que repico? ¿De quina terra ets que gastas tanta sòn?» «Si duermo, qué te importa a tí ni a nadie? pues hombre me gusta!...» «Ja ho crech que te gusta: mentrestant jo amolantme aquí y'l pobre malalt bregant com un desesperat. Vaja, cúyta si vols; fa un'hora que remenas lo ferro vell y encara no t'ha sortit la clau; que'n tens de nyonya!» «¿Y si no la encontrara pasaría algo?...» «Vès, noy, escursèm les rahons, ò sinó'm sembla que'l metge'n tindrà dos de malalts en lloch d'un.»
