«¡Quisso!... té, quisso; té, Faluga.» Deu ser un'altre desamparat!...
«No't freguis tant per les cames, que t'acabaràs d'aprimar.» ¡Pobra bestiola! tan prim té'l còs com la cua. La sòrt qu'aquesta no's pot amagrir més, ò sinó semblaria un filferro.
«¿Que tens gana? ¡Sí, pobret! Prou: no la remenis més, que se't
trencarà y t'entrabancarías.
Anèm a casa, Faluga; anèm.»
Demà'l porto als quatre cantons del Call, y si me'l compran s'estalvían la feyna d'embalsamarlo.
«Fuig d'aquí, que'm faràs caure.» ¡Còm salta! que va lleuger!... Per mi es tot buyt de dins.
«Apa, cap amunt.» ¡Còm sent l'olor de les cases que hi hà menjar! «No oloraràs a la porta del meu pis, ja t'ho abono. Apa, endevant, qu'encara no hi som; no es aquí tampoch, tonto; ¡si estich més amunt que les campanes!» Axís el que va esguerrar aquesta casa hi hagués vingut a estar! ja fora ètich ara com ara. No més té que lloguer y escales.
Encara pel lloguer, com aquell; cada cap de mes el quedo a deure...
«Espérat qu'encendré llum.» Tinch
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/233
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.