llindar de la porta, se'ls hi presenta tot esbufegant y axugantse catxassudament lo front, un personatge que ab veu grossa y acompassada els hi pregunta si es aquella l'habitació del difunt.
— ¿D'hont surt ara. Mossèn Vallhonesta? — li diu una de les vehines, — si ja ha vingut lo cotxe dels morts...
— ¿Vol dir? — contesta l'anomenat acabant d'ensumar lo rapè que té als dits.
— Sí, home, sí; ja se l'han emportat.
— Donchs, ja es fóra; — prossegueix ell ab la matexa catxassa y acabant de ficarse al pis. Vèt aquí qu'he fet tart. Ja d'antes d'ahir qu'ho sabia, y no he pogut venir abans per que teníia dos difunts al carrer de Ponent.
— ¿Què diu ara? ¡si ahir a les set finava!
— Per axò mateix, que sabía que estava molt mal. Bueno, bueno...
¿Y ha mort com un bon cristià?
— ¡Ay, pobret! com un sant home.
— Vaja, del mal lo menos. ¿Y la mestressa, que no hi es?
— Està malalta.
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/25
Aquesta pàgina ha estat revisada.
