y'ls hi deya: «Senyors, ara veuràn al noyet com fa un'habilitat que si no la veyan no la creurían. ¿Noy? (Jo ja sabía lo qu'havía de fer.) Noy, pòrta'l violí;»'m cridava fent l'atalayat guarnint un castell ab tres cadires. Jo feya com si busqués l'instrument regirant un farsell de pellingos, y com lo públich volía veure aquexa habilitat tan ponderada, m'acostava tot esporuguit al pare y li deya que l'havía perdut. Llavors ell, fora de sí, volía atraparme y, no podent, m'allargava una puntada de
peu; jo li agafava ab llestesa la cama y'l feya caure a terra. A algun pagès, tot menjant, li venia la passió de riure, y no poguent contenir la rialla, 'ls pinyonets se li anavan al altre canyó, y estossegant y rient se cuydava ennuegarse; tothom aplaudía ma entremaliadura com lo millor de la funció. Aquesta pantomima no més la feyam quan s'havían arreplegat forsa quartos, axís es que no la repetíam molt sovint. Si la capta era escassa, 'l pare deya ab mal humor: «Lo día que tregui la grossa ja no correrèm més.»
Una vegada la capta havía anat
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/255
Aquesta pàgina ha estat revisada.
