des mes ilusions d'infant, mos somnis dolsos, y aquella vagorosa felicitat que sempre veya entre bromes y celatges que may conseguí atrapar.
Lo timbal, pandero y'ls ferrets, la bola de fusta y demés andròmines, mal vengudes y may més cobrades, varen passar a un'altra companyía de volatiners.
Vinguerem a Barcelona; la mare guanyava escassament per mantenirnos; jo, estudiant lo violí, malmetía'ls colzes del gèch qu'ab ma crexensa desesperada sempre'm va venir curt de mànegues. Crexía molt y no m'engrexava; los condexebles se'n reyan, y per motiu m'havían tret «lo faristol.» No més se'm veya ossera: mes espatlles eran caygudes, d'una forma semblant a aqueix moble. La violenta posició del bras y de les munyeques me feyan alguns cops relliscar lo violí , y recordo qu'un escolà
molt burleta'm deya: «Tén compte, no hi apretis la barba que'l foradaràs.»
