aquesta gent; ¿a què vindría, si'ls infelissos no m'entendrían? y per
ells sempre seré en Xarrapeta.«¿Y quí es en Xarrapeta?» preguntan molts
al sentir aqueix nom que ja sembla la caricatura del qui'l porta. «Es un bon solista, un primer violí del hú,» contestan los músichs ab sos ditxos sempre alegroys: «Un xicot qu'havía fet les forses pels carrers,» etz., etz. ¡Sempre la historia humiliant de ma miseria!
Ja tenen rahó; so un solista, ben sol , per que no tinch ningú! Ma
mare es morta també. En lo meu piset no s'hi encén may foch. Al mitx del quarto, dret, immòvil, s'axeca'l faristol. Quan arribo a casa, no truco may; hi entro silenciós, com los lladres; a ningú dono'l Deu te guart, ningú me'l dona; tanco la porta mirant si m'observan, y tan sol estich a casa meva que fins tinch por a tanta quietut. Rès s'altera ab ma presencia: ni sento esclamacions de goig per ma arribada, ni amorosos
renys per ma tardansa! Sol, sempre sol! «Plorem, me dich,ara que no'ns
guaytan!...» Lo violí s'ajau delicadament en mon bras, afalaga ma galta
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/263
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.