Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/264

y plorem tots dos, forsa, de gust, ab passió; y mon violí té unes veus que jo sols les he sentides, que s'escapan per aquell reduhit espay: son les de mes penes, de mes ambicions y de mes esperanses...
 Y aficionat com so a fugir d'aquesta soletat de ma vida, m'aparto no obstant de tota companyia; mon violí obeheix lo meu sentiment y'm dona unes notes tristes que sembla qu'hauría d'aborrirles, y les estimo per que m'aconsolan, com m'aconsolava un afalach de la meva mare.
 Després exa tristor se dissipa insensiblement; ma imaginació descobreix espays més lluminosos hont s'hi dibuxan llunyans, indecisos, com si'ls esfumés una veladura, altres sers qu'estimaré algun día, y mon instrument ja no té cants de tristesa; alegre, rialler, enjogassat, sa expansió creix donant goig de sentirlo;'s diria que saluda ma esperansa; sembla que m'acosti tan belles ficcions; y, vegentme rodejat d'elles, mon cor, que no aborreix a ningú, es felís tenint ja a qui estimar... Aquest pis pert sa fesomía; les flors del balcó no's mustigan assedegades;