l'aucell s'amanseix al veures acompanyat, y refila ab més primor y més sovint al sentir veus humanes. Lo faristol , ja no sembla'l sereno de casa, posat nit y día al mitx de la sala... Tot està en ordre; han desaparegut los embrassos de les cadires; per sèurehi no cal tirar a terra rotllos de solfes, ni la capa ò algun barret... mes, tot axò son cansons, desitjós, cabories que combinem jo y el violí. Cabories que fugen després d'haverme alegrat... Mes, no's perden totes en la vaguetat de la concepció. També se'n aprofitan algunes y encara servexen per alegrar altres cors, no tan tristos com lo meu. A vegades, en algun sarau de Festa major, veig ma música interpretada ab giravols y tercerilles. ¡Los meus pobres cants! ¡quí ho diría! concebuts quan la tristesa m'apena, sortits potser quan les llàgrimes humitejan mos ulls, regositjan encara; y a les parelles enamorades, als balladors festosos, los encanta sentir, després dels compassos melancòlichs de l'americana, l'animada melodía del cambi de moviment, y s'engrescan, y's gronxan, y voltan lleugers ab una bellu-
