al seu pis; — ja debía venir de rodar; — y, surto a cridar l'Antonia de ca'l fuster y li dich: «^¿Que tal, no sents quin fret fa avuy?» «Que vols que't diga»...'m respon ella; com no sabía per lo que jo anava, està clar... «Nó, dòna, li faig jo, signant al primer pis, avuy lo Montseny ha sortit tot blanch...» entenen ara?
— Prou, prou! — contestan totes escoltant ab més interès.
— L'endemà, — continua la matexa, — qu'era diumenge, axís que
ella tornà de missa, surto al celobert y pregunto a l'Antonieta si havía vist los estucadors; com aquella també es un poch Tana, que sembla Santa Reparada, no'm va entendre fins que li vaig haver signat. ¿Ne volen de rialles?... y com per assò també es molt ditxosa,'m fa ab molt desdeny: «¡Ay, filla! no me digas rès que tinch l'home més cremat qu'una torradora.» «¿Y axò?» «Rès, per que com es tan escrupulós, y ja se sab que tot li fa fàstich, diu qu'avuy se'n anirà a la fonda axis que senti fregir sardina.» «¡Ay, ay! ¿que n'has comprada?» «Nó, filla, nó; però diu que pel vehinat ha
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/35
Aquesta pàgina ha estat revisada.
