Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/36

vist que n'enfarinavan!...» Y no va poguer dir més per que'l seu home la va fer ficar dins; com es tan sorrut y de pocus amigus allò..., ò sinó, ja'ls dich que s'hi hagueran pogut llogar cadires.
— No sé, no m'han agradat may semblants porqueries, — diu la senyora Pauleta, ques una vella qu'al any de la fam ja festejava; — en ma vida m'he posat rès a la cara. Aygua sola; no hi hà rès més curiós; si ara les senyores sembla que s'ensucran la cara com ensiamades.
— Oh, y digui vostè, — pregunta una, — ¿quí era ella per gastar tanta vanitat? Una trista serrellera, filla d'uns menestralets que si treballaven menjavan.
— Què'm dirà vostè a mi! — contesta la senyora Pauleta; — si quan se duyan aquells mocadors de crespó, la seva cunyada m'hi va fer lo serrell. Si'ls conech de tota la vida. Míiri, son pare era un fadrí veler que treballava a ca'n Reig; la seva mare era pulidora de ca'n Mataró; les seves tíes, aquelles bones mosses que s'estavan al costat dels Agonitzants, si més de quatre vegades...