nen aquí entre cames, y nyich y nyach... Vès, noy de la Paula, si olla y tu d'una puntada de peu vos envio a l'altra part de carrer.
— ¡Y espavílals!... Jo ja n'haguera tostat algun.
— ¿Be, què't sembla aquest cèrcol?
— Noy, ben pensat; no armarà poca gresca: semblarà l'esquadró de
les burres.
— ¡Senyor Joanet, senyor Joanet, ja son aquí les orgues!— cridan los noys molt contents.
— Apa, donchs. Vosaltres veníu assí tots. Esperèu. Tu, Quico, està quiet. ¡Callèu, si vos dona la gana! Vosaltres vos poseu al devant de la escaleta; vosaltres allí, sota'l balcó. Ep! mússius, al mitx de la xivalada, y comensèu. Alsa... ¡va! Cops y fòra, noys. Tu, Rafelet, ep!... Cà, no se sent rès. ¡Rafelet!... Axís, home, ¿què fem parats? —
Y com si tothom s'hagués tornat boig, al mateix punt remogueren
un soroll tan extrany que no's pot comparar a cosa coneguda, inondant
l'espay ab tal desbordament inarmònich de xiulets, crits y rialles, y
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/43
Aquesta pàgina ha estat revisada.
