Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/60

que'n portavau poques d'intencions bones! ja sabíau més que la justicia! però jo també sabía fer lo manyo.
¡Quín martiri van ser aquells amors! no més faltava que'm peguessis y que'm fessis quedar sense dinar, per semblar que m'havían tornat a estudi. ¡Quína manera de posar voluntat a les persones! cada día disputes y sorollets, y cada dia ploralles y pessichs. Era graciós de la manera com jo sofría resignadament aquells arrebatos de passió condensats en un pessich que'm feya veure estrelles qu'encara no han estat descobertes, y que després del pessich ò trepitjada jo'm quedés tan serè y tu somiquejant com si volguessis compartir la pena: jo sofrintla y tu plorantla. «¡Ah! si no fossim al carrer!» deyas: oh sí, ja conto que n'hagueras fet feyna; pobres brassos meus! ja me'ls hagueras ben blavejat; mes per axò sempre t'haguera tornat be per mal. «Gracies a Deu, no pots alabarte de rès», me vas dir lo día de l'última discordia. Està clar que si quatre postures, ò les que fossin, te vaig fer, tu me les vas tornar al acte com