17 de gener de 2018
rard Gómez del Moral y Fuster, nascut el dia 17 d'octubre de 1989, a qui ja va correspondre assistir a la Mesa d'Edat a l'inici de l'anterior legislatura.
Si algú d'entre els proclamats electes considera que té un millor dret, ho haurà d'advertir ara. En cas contrari, el Parlament espera i el Reglament disposa que componguin la Mesa d'Edat per tal d'obrir la sessió constitutiva del Parlament en la seva dotzena legislatura.(Pausa.)
Els prego, doncs, que vulguin ocupar els seus llocs en la presidència.
Mentrestant, com a secretari general del Parlament de Catalunya, els vull desitjar a tots i a totes els millors encerts en l'exercici de la funció representativa i de servei a les persones i al país que el poble de Catalunya els ha encomanat.
(Pausa llarga.)
El president de la Mesa d'Edat (Ernest Maragall i Mira)
Molt bon dia a tothom. Un cop iniciada la sessió constitutiva amb la lectura del decret de convocatòria per part del secretari general, com a president de la Mesa d'Edat, i d'acord amb l'article 2 del Reglament, declaro oberta aquesta sessió.
Diputats i diputades, autoritats que ens acompanyeu, senyores i senyors assistents, treballadors del Parlament i dels mitjans de comunicació que cobreixen aquesta sessió, moltes gràcies, els desitjo molt bon dia a tots i a totes.
Jo hauria de començar aquesta sessió dient, també, bon dia...., haig de dir «bon dia, president Benach, president Rigol, presidenta Carme Forcadell, eh?, i gràcies per ser aquí, per honorar aquesta sessió». Però hauria de dir, també, «bon dia, president de la Generalitat, bon dia consellers del Govern de la Generalitat». Però ja ho veuen: ni el president de la Generalitat ni els membres del seu Govern seuen al lloc que els pertocaria, eh? Els uns presoners, els altres a l'exili, la resta destituïts. (Veus de fons.) Espero que em perdonin, doncs, si abans de continuar amb el procediment d'elecció dels membres de la Mesa expresso algun dels sentiments que, imparables, m'omplen el cap.
Vindran dies per actuar, per pensar, tots nosaltres, tots vostès, senyores i senyors diputats, amb dedicació i responsabilitat en la nostra condició de representants dels set i mig milions de catalans i catalanes. El que sento avui, en canvi, prové més del cor que del cap, més de l'experiència viscuda que de la reflexió tranquil·la. I el que sento és, per una banda, una acumulació d'indignació enfront a les agressions que cada dia vivim, però també, els ho asseguro, una creixent suma de raó i de raons, de conviccions afermades sobre el present i el futur del nostre país, d'aquesta Catalunya que no es rendeix, que no es resigna, que vol seguir sent el que és, el que ha sigut sempre, per poder construir el país nou, lliure, just i digne que volem ser.
Mirin, avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades des de l'Estat, a l'empara de l'article 155 de la Constitució, jo no seria aquí. Podria seguir sent un ciutadà políticament compromès, això sí, però més espectador que actor, més assistent a manifestacions o a debats que no pas representant d'aquests manifestants o d'aquests ciutadans. Diguem-ho clar, qui hauria de ser avui aquí són precisament els que no hi són: el president Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, els consellers Joaquim Forn, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín, els..., Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que ens podrien acompanyar des de la llotja, ben certament, i hauríem d'estar fent un altre debat, que no aquest, hauríem d'estar fent un debat, diguem-ne, aquest sí, ordinari. I quin hauria de ser aquest debat? No el que estem obligats a fer avui, sobre qui té dret i qui no té dret, sobre les condicions dels nostres representants i les seves situacions i els seus drets individuals com a ciutadans i com a representants dels ciutadans. Hauríem d'estar tenint, crec jo, un debat sobre la taula de diàleg que s'hagués hagut d'obrir entre tots nosaltres i la representació de l'Estat; una taula de diàleg per avaluar la situació sorgida a partir de l'1 d'octubre i per arbitrar, de comú acord, les vies per a la verificació democràtica de la voluntat dels catalans i catalanes.
