Pàgina:Dimissió del Govern Provisional de la Generalitat (1932).pdf/2

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


rent espiritual que nodreix els pobles i refon generacions, es féu sentir en l'enyorança d'aquella Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, petita espurna que havia d'encendre el gran foc de la nostra renaixença amb noms com els de Rubió i Ors, Anselm Claver, Milà i Fontanals, Marian Aguiló, Teodor Llorente, Jacint Verdaguer, Angel Guimerà i Joan Maragall. Voluntat que, havent creat ja la llegenda dels comtes fundadors de la nostra nacionalitat i empès les naus de reis com Jaume el Conqueridor, i animat grans polítics com el Rei Pere el Gran i inspirat oradors com Martí l'Humà, suscità, més tard, les figures del nostre renaixement polític, com Joan Cortada, Romaní i Puigdengoles, Valentí Almirall, Francesc Pi i Margall, Bartomeu Robert, els Bisbes Morgades i Torres i Bages, i Prat de la Riba, i les del nostre moviment social, com Martí i Julià, Francesc Layret i Salvador Seguí. Voluntat que, silenciosa i tot, però ferma i incoercible, es deixà sentir durant l'oprobiosa dictadura per l'ex-rei Alfons XIII, fent-li recordar —en ocasió de parlar als Alcaldes de Catalunya— que ell era el descendent de Felip V, adonant-se, sens dubte, de com havia deixat inacabada el seu besavi l'obra que ell en deia sarcàsticament de pacificació del Principat de Catalunya. Voluntat que promogué, mantingué i impulsà el sentit dels ideals generosos d'esquerra d'aquest Govern, corn la garantia millor de llibertat i de justícia. Voluntat que avui es redreça més forta i més conscient que mai, en aquest Parlament que, pel sol fet d'estatjar-se en aquests murs —arsenal un dia d'aquella Ciutadella que Felip V féu alçar per acabar d'abatre Barcelona— aferma la veritat que els que han guanyat la batalla no foren els Borbons, que som els catalans, i que la diada heroica de l'11 de setembre de 1714 fou ja l'alba roja del nostre renaixement.
 Si commemoro noms representatius dels moments més gloriosos del nostre passat, no ho faig pas endut de cap esperit de xovinisme. Ho faig, sí, amb un esperit d'homenatge a la consciència nacional que ens ha salvat. I, tant de bo que el camí que emprengui Catalunya en el Govern de si mateixa, desvetlli aquest mateix sentiment nacional en tots i cada un dels pobles d'Espanya, que això voldrà dir que s'atança l'hora d'establir la República Federal!
 I és arribat el moment, honorables Diputats, que, en nom del Govern provisional de la Generalitat que m'he honorat a presidir fins avui i, en nom propi, posi en les vostres mans la dimissió dels nostres càrrecs, per a facilitar-vos així, que, en ús del vostre dret i en compliment del vostre deure, elegiu ja el que ha d'ésser el Govern definitiu de Catalunya.
 Si per als meus companys ha d'ésser aquest un moment d'emoció, com no ho serà per a mi! Després de tants i tants anys de maldar per veure d'encertar quina era la voluntat de Catalunya; després de tants i tants anys de maldar per a trobar el camí més dret de la seva alliberació, ja us podeu imaginar la pau d'esperit que he de sentir avui, en veure que ja és ella mateixa —per vosaltres que en sou el braç—, la mestressa i senyora dels seus propis destins. Pau d'esperit que ha d'ésser major encara per al qui, havent predicat com jo, en més d'una ocasió, el dret i tot a emprar procediments cruents i de violència contra l'Estat opressor, els únics que exigia la dignitat del nostre poble, veu triomfar ara els de cordialitat i de pau.
 Quin no fóra ara el meu penediment si hagués desoït l'imperatiu de consciència fill de tantes hores de sofriment, de meditació, d'exilis i d'enyorances, que un dia em féu cridar el poble, disposat a menar-lo allí on fos que em digués, sentint com sentia en ell la veu de la Pàtria! De la Pàtria degué ésser quan fou coronat pel triomf amb la desaparició per sempre del règim que havia estat l'obstacle secular de les nostres llibertats i dels que l'emparaven i la pedra de la discòrdia amb els altres pobles d'Espanya. Així s'esdevingué i així fou com vaig constituir el primer Govern provisional de Catalunya. Govern que, aclamat aquells dies memorables pel nostre poble i consagrat després per una doble manifestació del sufragi, ha tingut la més alta glòria de poder arribar, net de sang i lliure de tota violència, a aquest moment d'ara, un dels més inefables de la nostra història.
 Honorables Diputats! Com a representació vivent que sou, en carn i esperit de Catalunya, rebeu ja el poder que, com a Govern provisional, per ella i en nom d'ella hem exercit fins ara. I, si en imposar-nos-el, com ja he dit, per imperatiu de consciència, en sentírem tota la responsabilitat, deixeu que, en deposar-lo ara, per imperatiu de democràcia, compleixi amb el deure de dir-vos, mal sigui breument, l'us que n'hem fet.
 Proclamada que fou per nosaltres la República a Barcelona, i no sabent-la encara proclamada a Madrid, el nostre primer esforç va ésser salvada de tot perill i dotar-la de l'assistència de tots els estaments del poble. Si pregona fou l'emoció que ens féu més tard la nova de la proclamació de la República a tot Espanya, més pregona fou encara i inoblidable l'alegria que ens reservava aquella matinada del dia 15 d'abril. Per damunt del silenci imponent de la gernació que omplia la Plaça de la República, quin pas no representava en la nostra història la simple lectura en català —per boca del tinent d'un piquet de la guarnició de Barcelona— del ban de proclamació de la República Catalana! (Molt bé, molt be.)
 Plau-me reclamar per a aquest Govern de la Generalitat del qual he tingut tota la responsabilitat fins ara, l'honor d'haver encertat —per aquella força d'endevinació que té el sentiment— els mitjans de garantir tota la pau i tot l'ordre, no sols en aquells dies primers de la proclamació de la República Catalana, sinó també en els de la implantació de la Generalitat, resolent tots els conflictes produïts per les lluites religioses i socials, a casa nostra sovint tan violentes. No fou per la força, ni per les armes, ni per la més lleu violència, ni per la declaració d'un sol dia d'estat de guerra, que el poble es mantingué en pau, sinó pel sentiment de responsabilitat que li desvetlli, el sol fet de veure's en plena possessió de les seves llibertats. Davant d'aquest