Pàgina:El Mosaico, vol. III (Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau).pdf/29

necessari el sabrerla, per arribar á esser bons menestrals de l’art que aprenim.
—Ténen moltíssima de rahó. Seys idò un ratêt, y vos faré cuatre preguntes per sebrer á quina altura vos trobau de la primera regla que es diu Sumar.
Jo crech que tots dos de sumar ja’n sabrêm bé; cuant no sia més que per la práctica de dins l’ofici.
—Are ho veurêm, Comensa tú, Andreuêt; y contesta á lo que’t vaitx á demanar.
¿Un y un; cuant fán?
—Cuatre.
—¿Qu’es axò? No estigas distret, qu’are has dit un solemne desbarat.
—Jo crêch que no; senyor Mestre.
—¡Com, no! ¿Si tú trobas que un y un fan cuatre, que farán dos y dos?
—Dos y dos, farán sis.
—L’èrras de cap á peus. Axó es un altre desbarat mes gros qu’unes cases. Lo que fá sis, son tres y tres.
—Perdon, senyor Mestre. Tres y tres fan vuit.
—¡Jesus! ¡Jesus! ¡Andreuet! Escolta’m bé. Jo no t’hé demanat cuant feyan cuatre y cuatre, sino tres y tres.
—Ja ho hé entés, senyor Mestre. Si m’hagués preguntat cuant feyan cuatre y cuatre, li hauria contestat que dotse.
—¡Per amor de Deu! ¡Y com está tan desgavellat el teu cap! Tú has estat sempre un poch massa viu de potencies, y en tot hi vêus més que no hi ha. Calma: calma, Andreuet; y pensar molt en les coses abans d’obrir la boca, per poder acertar. Segons els teus contes pèssims, si cuatre y cuatre féssen dotse; vuyt y vuyt farian vint y cuatre y ja veus qu’axò no pot essêr.
—Té rahó, senyor Mestre, perque vuyt y vuyt no fan mes que vuyt.
—Vaja un enfilay de contradiccions y embusteries. ¿Que hi dius tú, Felip? ¿No trobas que el teu amich no contesta avuy gayre bé?
—Massa que ho trob; senyor Mestre. Cap mica bé.