manera que 's va poguer. Com l'edifici era prou gran pera la poca gent que l'habitava, va acabar d'enderrocarse 'l cantó més enrunat, y ab las desferras sobreras se va adobar la bandada del porxo, qu'encara s'aguantava poch ó molt. Y ¡quín goig de mirar va fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de porticons! ¡Y aquell jardí que 'l rector havía fet plantar prop del caminal de l'hort, ben sembrat de violas doblas y de rosers de tot l'any!
Tot floría, tot somreya en aquell reconet de món tan trist... Tot reprenía 'l seu us, tot recobrava las forças, tot retornava a la vida, tot resucitava, tot... menos els rústechs feligresos, que restavan, com sempre, de nit y día, ensopits, més ensopits que las cosas inanimadas. —¡Aquí sí qu'encara no hi han pogut res, res enterament, ni las prèdicas ni las pregarias!... —rumiava 'l rector ab tristesa. —He lograt sotregar las pedras, però no he sabut somoure aquesta gent
