Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/119

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Després, l'alegra cridoria trescava amunt, ben amunt, enfilantse cap als cingles, als turons y als espadats, fins a coronar ab sorolls de joya tot el cèrcol de montanyas negras qu'emparedavan el sot. Y quan la remor de vida va arribar a ran de las casetas mitj enrunadas que componían el vehinat, a tothom feya estranyesa'l bell brugit. La gent s'estirava de braços y's fregava'ls ulls, com difunts que's desvetllessin alsentir la trompeta del Judici.

 L'avia de càn Pugna mormolava, tot parant l'orella:

 —No sé si desvariejo o somío... però'm sembla que tocan a l'esglesia.

 A l'altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota estranyada: —¿No ohiu, nostramo, no ohiu? ¿No ohiu com sonan campanas?...

 El cego de l'Uyá treya'l cap a la finestra pera sentir millor el tritlleig.

 Anguniats per aquell toch desficiós que feya com si pregonés a correcuyta la resurrecció de la carn y la vida per-