Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/125

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


—còm s'ha arranjat pera fer adobar l'esglesia!

 —¡No sé pas còm s'ho ha fet, el gran Jan—fume! —¡No us ho so dit sempre, jo, que aquest home sap ahont jeuhen?...

 —¡Peste que'l toch! Per mi té pacte ab el dimoni...

 —Això deu esser, ¡rellampus!, perqué fins sembla cosa de mal art...

 La conversa va parar aquí, perquè en aquell mateix instant va sentirse un clam de pena, un «¡Deu meu!» mitj ennuegat, que va fer callar las bocas. Ningú va saber d'hont venía aquella veu d'angunia. Els bosquerols se van girar, però no van veure ánima viventa que gemegués per'llí prop.

 Era mossen Llátzer, el pobre mossen Llátzer, que, havent tret el cap de derrera els xiprers del cementiri pera veure ab sos propis ulls còm s'obrava'l miracle de la resurrecció dels vehins morts, va ofegar un crit de congoixa al sentir aquellas paraulas.