del pecat mortal, la mala fembra de aquells indrets... Era la meuca bosquetana, que, corrent d'ací d'allí per las valls y per las serras, feya seguir als homes y als minyons ab la farum de la carn. Fins vells xaruchs hi havía que li corrían al derrera; fins bordegaços desnarits, que s'hi corsecavan y neulían... Quan se deixava caure sobre un poble o sobre un llogaret, las donas dels volts deyan alarmadas: «¿No sabeu? ¡La Rodassocas es a tal punt!», de la mateixa manera que's diu: «¡Aquí o allá tenen la passa, la malura!...» Mentres va ser jovenota, no's va moure quasi may del pla, perquè ¡allavoras ray! podía ben anar de vila en vila rumbejant bonas faldillas vistosas y mitjas fullas de mocadors llampants. Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per rebregada y els batlles la perseguían per escandalosa, alashoras no va tenir més remey que trescar montanya amunt y devallar a las clotadas y entafurarse pels boscos y amagarse pels barranchs,
