enquibintse unas nits per las palliças dels hostalets y altres nits dormint al ras. Mes, al terme de Montmany, potser per massa espadat y costerut, encara may hi havía posat els peus. Per això las donas del Serrat no sen sabían avenir, de que a l'hora més impensada hagués comparegut al bell cim de Puiggraciós. Y encara no era pas això, lo més estrany; perquè de lo que més se feyan creus las pobras donas, y de lo que sobre tot s'escruixía mossen Llátzer, era de que la gent de l'ermita li haguessin donat estada a l'hostalet. —¡Quína vergonya, senyor Deu meu, quína vergonya! —barbotejava, escandalitzat, el capellá. —¿Ahont s'es vist un sacrilegi semblant? ¡Tenir a l'ermita, a la mateixa ermita, a l'altra part de l'esglesieta, a quatre passas de la Mare de Deu, a una mala pècora com aquella, qu'es la damnació dels homes, la perdició de las ánimas!
Tapantse el rostre ab las mans, com avergonyit pels pecats d'altri, el rector
