y tothom va veure qu'a dintre no hi havía ni sombra ni senyal de res. Hi va haver homes que van alçar el puny enlayre, com amenaçant vagament el recort malehit del jayo que de semblant manera 's befava d'ells.
—¡Sota terra siga! —deyan uns.
—¡Aixís se l'enduguin els dimonis! —mormolavan els demés.
Y quan, moixos y escorreguts, baixavan altre cop cap a las clotadas, mastegant conjurs y malediccions, semblava sentirse de dalt dels cingles una veu tota mofeta que deya:
—¡La figo vus fay a tuts!...
D'això ja havían passat setmanas, ja havían passat mesos... quan veusaquí que, un día, a un pastor de càn Sunyer li va semblar veure a l'Aleix entre las alzinellas més altas del bosch de Brera. «¡Ay vatúa l'home consagrat! —va exclamar entre sí 'l pastor.—¿No es aquell,
