per' lluhirla nit y día,
sinó de ferro feixuch,
del mateix de las manillas.»
El bover o el llenyatayre que, fent un va—hi—tot, s'arriscava a atravessar l'era, entrava a l'hostalet de correguda, tot encongit y confós. Devant de las riallas de la meuca's trobavan acobardits y no sabían confegir paraula. Volían enrahonar, però la llengua se'ls entortolligava per la boca. Hi havía instants en que haurían volgut fondres y quasi no haurían pogut dir si s'hagueran estimat més tornársen o restar allí. Com més moixaynas y festas els feya la Rodassocas, més torment passavan ells y més angunia sentían. Semblava que patissin, que'ls burxessin... Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor y de vergonya, qu'ara'ls feya venir esgarrifanças y ara suhors... ¡Ells no'n sabían, de riure, ni de fer xangla, ni de dir acudits, com aquella dona qu'havía nascut al pla y havía viscut a vila! Ells no'n sabían...