van mormolar, glaçats, els bosquerols. Sí: era la bagaça, que's ficava esglesia endins després d'haver fet la mitja rialla a n'en Bepus de l'Uyá, al Cosme de la Rovira, a l'hereu de câl Janet, que s'estavan a la vora de la porta, mitj agenollats, mitj asseguts. Després ella va passar per entre'ls rengles de banchs, remenant unas faldillas de roba virolada y lluhint un mocadoret al cap, tan repetit, que per devant se li veya la clenxa partida y per derrera las trenas de color encès. Va tirar amunt, amunt, fins que, al ser a més de mitja esglesia, se va aclofar a terra tota desmandada, mitj badoquejant, mitj somrihent. Els feligresos, com si no's poguessin revenir de la sorpresa, semblavan més morts que vius; y, quan tots varen alçarse a l'acte de girar el missal, els uns se miravan als altres, entre encuriosits y poruchs, com volguent dir: «¿Què succehirá? ¿Què deurá passar? ¿Què será de tots nosaltres?»
El capellá, entretant, sense haverse adonat enterament de res, començava a
