el sermó de las iras quan volgués, qu'ells ja no havían de témer ni havían d'esborronarse. ¡Ben al revés! ¡Ben al revés! Més aviat semblava que tots s'haguessin tret un pes de sobre, y fins n'hi havía que feyan un respir d'alleugeriment boy mirantse a la bagaça, fervorosos y agrahits, com si de prompte's trobessin amparats contra las amenaças de l'altar ab la presencia de la mala fembra. Es que'ls feligresos coneixían que'ls improperis y las malediccions ja no foran pera ella, sinó pera la Rodassocas, aixís que'l rector se n'adonés. Ara l'embestida qu'estava a punt de venir ja no sería entre ells, tristos bosquerols sense defensa, y'l capellá, revestit ab els sagrats ornaments, armat de la potestat divina. Desde aquell punt el rector se las tindría d'heure ab la bagaça de Puiggraciós, ab aquella dona resoluda y deseixida qu'ell mateix deya que era'l mal esperit. «Però ¿ho es, de debó, el mal esperit?» se preguntavan rumiosos els bosquerols, sense arribar a esbrinarne la veritat. Ells no
