—Jo pla la sento, Joseph —Donchs, allavors... ¿per què no baixan?
—¡Oh, y que ja es hora de que fossin aquí.
Y els dos avis se miravan estranyats, sense saber de segur lo que'ls passava.
Mentrestant, el capellá, devant de l'arquimesa de la sagristía, s'anava revestint pera'l sacrifici. Com que la matinada era tan emboyrada y tèrbola, s'havía hagut d'encendre un cap de blandó de demunt d'un canalobre, a truco de que mossen Llátzer s'hi vegés al posarse els ornaments. Era un d'aquells días sense auba, que venen tristos y negres, com una nit qu'anés a derrera d'una altra nit. Pel finestró aspitllerat que donava al absis no entrava ni una gota de llum, ni una gota de celistia. Tot era rúfol y fosch. Però, ab tot y la tristesa que traspuava arreu com suhor de llágrimas, mossen
