Romaní va tornar a ser, de nit y día, la deria, el fantasma dels bosquerols.
—¡Dimoni d'home! ¡Dimoni d'home! —se deyan de baix en baix. —Sembla qu'hi ballin las bruixas, en tot això.
N'hi havía que pensavan qu'allò podía ser un miracle; n'hi havía que creyan qu'allò era cosa de mal art.
—¡Vès còm pot ser, això de viure més que tothom y d'aparèixer a l'hora a tants indrets, y de fondres un home igual que mort, y d'eixir a lo millor, trescant per valls y serras com una guineu! ¡Vès còm ira de bet pot ser això, sense tenir un pacte ab el mal esperit!
Y els uns feyan la creu ab els dits polsos, com pera allunyar la mala cosa, tot barbotegant:
—¡Deu mos lliuri, Deu mos guardi!
Y d'altres se persignavan tremolosos, exclamant:
—¡Jesús, María y Joseph!
