vían hagut tots dosets de defensar contra l'aygua traydorota, qu'a lo millor se ficava pels junts de las teulas y pels resquicis de las oberturas. Pera no deixarse sorpendre per l'enemich, anavan com furons de l'una banda a l'altra, vigilant portas, finestras y forats, y's rellevavan de nit y día per por de caure rendits de cansament. Mentres la jaya vetllava, el jayo trencava'l sòn; y, quan se trobavan els dos vellets a l'hora de rellevarse, «¡Valgans Deu de la creu!», deya, tot gemegant, l'avi; y allavors l'avia responía: «¡Que per sempre'ns valgui, amen!» Aquellas pregarias eran com mots de salutació ab que'ls dos vells se donavan coratge entremitj de la congoixa y la solitut.
Però, de totas las penas que passavan, la que'ls aturdía més eran las goteras, que, com més anava, més regalavan de per tot arreu. ¡Allò sí qu'era un desfici y un neguit! No hi ha pas res al món que fassi tanta angunia com sentir las goteras fent toch, tach, entre la fosca...
