Ab aquell sol esgroguehit qu'il·luminava la terra ab claror tremolenca y llagrimosa com la d'un flam de funeral, els sots semblavan el reyalme de l'eterna quietut al derrer día del món. Arreu surava un silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumía la frisor de las arbredas, la gelada aturava'l pas dels reguerols. No s'ohía ni un respir ni una alenada, ni un crit de bestia, ni un xiu—xiu d'oreig... Tot callava com si la vida s'hagués parat, com si las cosas del cel y de la terra estessin a punt d'esvanirse per sempre més. Fins las pobras casas mitj enrunadas que s'escampavan pel sot, feyan un posat com si patissin, com si estessin malaltas, o potser a punt de morir. A l'Uyá, els vents havían torçat la xemeneya de la cuyna baixa y decantat la torratjeta de sobre'l trull, y l'edifici semblava qu'anés de tort. A câl Pere Mestre, l'empenta de l'aygua havía esbotzat la llenca de mur que corría de la porta al finestró del corral; y, ab aquella gran boca oberta, la casa tenía l'ayre de
