fer el derrer badall de l'agonía. A cân Pugna, qu'havían hagut d'apuntalar per part de fòra arrambant a las parets cayrats y vigas, apareixía com un casalot coix, que de tan ranco anés ab croças. Las tapias corcadas de Romaní, que de tan decantadas ja feya anys que semblava que pesessin figas, ara s'havían desplomat un bon xich més y estavan leri—leri si van o no van de trompis rostos avall...
Mossen Llátzer se va posar las mans devant dels ulls pera no veure semblant desolació.
—¡Això es la mort! —deya entre sí. —¡Això es la mort, que'm va voltant per tots cantons! ¡Això es la mort, que'm fa bavarotas, que s'acosta com si'm volgués tocar, però sense arribarme may á posar la má al demunt! Se moren els camps, se moren las casas... tot se mor menos jo, que, trist, me migro anyorant la pau eterna... Las casas arribarán a caure a engrunas... Mancada de xopluch, vindrá un día en que la gent dels sots
