missa l'endemá. Una nit cavavan un sot al mitj d'un caminal, y després el cobrían d'herba y broça pera veure si'ls de la rectoría's descuydavan y s'estimbavan a dins. Una altra nit anavan a enjegar l'aygua del bassal de las vimeteras, y la giravan tot d'un plegat cap a la rectoría pera que l'hortet se'ls negués y no poguessin cullir vianda.
Cada maldat d'aquellas era una altra espasa de dolor que's clavava en el cor de mossen Llátzer. Y no era pas el mateix mal que li feyan lo que li dolía més, sinó la tirria cega qu'aquellas malifetas designavan. ¡Sent, com ell era, tot exaltació y esplay, se las havía d'heure ab las més negras de las traydorías! ¡Sent, com era, tot amor, havía hagut d'anar a raure a mans de l'odi més ferotge
—Però ¿quín mal els he fet? —exclamava a voltas. —¿Quín mal els he fet, com no sigui volerlos tornar a la vida y volerlos curar las llagas del pecat?
Altras vegadas rumiava que potser encara hi hauría remey si fes un derrer
