Però lo pitjor va ser qu'un día, tot certs y mal mandats, van presentarse al rector, fentli a saber que 'l deixavan... «Res... que 'ls havían parlat de ser ermitans a Puiggraciós, perquè 'ls qu'ho eran se n'anavan a viure a vila... y era ben bé del cas aprofitar l'ocasió, perquè... fins Deu els podía castigar, de deixarsho perdre... Allá, a la festa, se fan alguns dinerons ab la gent que va a beure a l'hostalet... Y una cosa aixís no surt pas cada día, per un fluix...»
Al pobre rector va semblarli qu'ab aquella trisca nova li hagués caygut demunt del cap tot el roquisser del cingle. Fins aquell instant havía fet forças de flaquesa, arrossegant la feixuga cárrega del ministeri pels sots ombrívols, plens de tristor; però, després del comiat que li prenía la gent de casa, va sentirse aclofat, atuhit, sense esma, com si l'aixafessin d'un plegat totas las penas passadas. Setanta anys eran massa anys pera pujar y baixar montanyas, pera trepitjar fanchs y neus, pera dir en un mateix día
