Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/295

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

nían més moixos, més capficats, com si de mica en mica's compungissin a la vista de la mort y de las devocions fervorosas dels dos jayos. Aquellas flamas que llengotejavan dalt dels ciris, aquell to planyívol de l'oració dels vells, aquell aspecte del capellá, ab els llavis blanchs, ab els ulls fondos, ab la pell cendrosa y groga... tot apareixía prou fúnebre y prou punyent pera acondolir las ánimas pecadoras y durlas a contrició. Era la visió aterradora del tránzit d'un món a l'altre, ab el seu seguici d'eterna gloria pels qui moren en el Senyor, ab acompanyament d'eternas penas y eternas flamas pels qui moren en el pecat...

 Entremitj de la quietut sepulcral que regnava dins la cambra, se va sentir un bleix fondo, com d'algun bosquerol que sospirés tristament, a punt de rompre a plorar...

 —...¡Ay... Deu meu! ¡Ay... Senyor!

 Aquells ays, aquells sospirs, varen arribar fins al capellá agonitzant, com una canturia deliciosa. Eternament re-