treya, pera desdejunarse, el pa negre del cistelló. Al pich de mitjdía, aixís que las dotze batalladas queyan del cloqueret, tothom aplegava las eynas, disposantse a anar a casa si la treballada no era massa lluny, o a asseures en un clap d'ombra pera empassarse las mossadas. Y sobretot, pel capvespre, al sentirse 'ls tochs acompassats de l'oració, fins els bous y las ovellas semblava que coneixían el senyal y feyan com si 's delissin pera tornar a casa y entrar a la cort...
Ningú se 'n sabía avenir, ningú, de que s'hagués mort la veu de las campanas. En días de pluja, en días de boyra, en días núvols, per l'hivern sobretot, quan el sol sembla que s'amagui pera no senyalar las horas, quan tota la terra 's revesteix de negror... els pastors y llenyatayres perdían, dins del bosch, l'esma del temps... y anavan a las palpentas, envolcallats pel misteri de la fosca.
Aixís van passar setmanas, van passar mesos... y, com la miseria humana s'avesa a tot, va venir un día en que pas-
