Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/90

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

 Y tothom reya, reya... tant com era capaça de riure aquella trista gent.

 Però, en això, s'havía anat fent de nit, y molts abandonavan las fumadas cambras de l'hostalet, escampantse pel Serrat o emprenent silenciosos la baixada cap als sots. Fins els que més beguda havían engolit, anavan drets, seriosos, més aviat mústichs y tristoys, com abans d'entrar a l'ermita.

 Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va surtir ab el cap tan espès que tot li feya esses y giragonsas al seu voltant. Quasi fent tentinas en mitj de la foscuria, va devallar tot sol cap a la fondalada de l'Uyá, arrambantse tant com podía a l'altre cantó de la torrentera, per por d'eslleviçarse impensadament. Li semblava que, al passar, els uns arbres li feyan cortesía a tall de mofa y els altres li ballavan balls de rams devant dels ulls. «¡Carbassot, tu