un matoll de roldó, las brancas van rompres ab l'estirada... y... allavoras... decantántseli 'l cos cap a l'abim... a tomballons y capgirells va anar voltant y capbussantse per las tenebras del precipici.
Al petar sobre 'l fondo de l'avench, el porquerol va llençar un crit de mort qu'hauría fet esglayar al cor més sencer.
—¡Ay... que 'm moro!... ¡Ay... que 'm moro!...
Però, com per allí no tranzitava ánima viventa, el clam de dolor se va perdre en la pau eterna de las montanyas, en la serenitat infinita del cel estrellat.
—¡Jo 'm moro! ¡Jo 'm moro! —repetía 'l porquerol ab un crit vivíssim, punyidor, que poch a poch va anar tornantse gemech d'agonía, tan feble, tan fondo, qu'ab prou feynas alterava 'l silenci de la nit.
—¡Ay... ay... ay...! —seguía clamant acompassadament... fins que 's van escaure a passar per allí dos tocatardans que tornavan de l'hostalet de l'ermita. Eran un bover de l'Uyá y un baylet de cà l'Oliveras, qu'anavan xano, xano,