Equivalen a la càrrega catalana |
Un doblé, que es el tipus. |
Les vigues y demés fusta rodona no 's compten per càrregues, sinó per peces.
Quan els picadors han acabat la llur feina comença la conducció de la fusta a càrrec de l'empressari, arrocegant-la fins al primer riu que 's troba, ja sigui per mà d'homes si degut a les males condicions del terreny no es possible fer-ho d'altra manera, o bé utilitzant cavalleríes. En aquest cas s'estaquen les peces, pels forats que a posta s'hi han practicat, ab la cadena de badall relacionada ab els tirants que s'agafen a les aspadelles junt ab les anxueles, que formen el guarniment de l'animal destinat an aquell objecte.
Així que 's té la fusta a la vora del riu, entren en funcions els rayers. Si la corrent no té prou empenta per fer marxar un ray, la fusta ha d'ésser barranquejada (o barranqueyada, com diuen ells), fins a arribar al punt ont hi ha prou cabdal d'aigua y força suficient pera conseguir-ho. El barranqueig [1] es la feina més pesada : consisteix en tirar al riu les peces deslligades, y acompanyar-les des de la ribera, empenyent-les cap a la corrent quan s'avoren o s'entrebanquen. A l'efecte cada rayer ha d'anar proveït d'una ganxa de la seva proprietat, portant-ne l'empressari mitja dotzena de reserva per si se 'n romp alguna durant el viatge. Consisteix aquest instrument en una barra,
- ↑ A l'alta montanya la ig termenal de paraula se transforma en y: per això no diuen raig, sinó ray; y, en lloc de puig, faig, maig, etc., puy, fay, may, etc.
