que porten a terme 'ls rayers mateixos. Primerament construeixen els trams, en els quals entren un nombre indeterminat de peces (emperò totes d'igual classe), posades de costat y fortament lligades pels forats dels extrems ab redortes [1], o sigui branques d'abedoll de suficient flexibilitat y resistencia perquè no 's malmetin ab el fregadiç, com succeïria si s'empleessin cordes de cànem. L'amplada de cada tram no ha de tenir més que 16 o 17 palms en el Noguera Pallaresa, y 18 o 20 en el Segre [2].
.png)
El nombre de peces que entren a cada tram depèn de llur gruix tenint en compte que'l conjunt no passi de la mida abans anotada. Per lo que 's refereix al Noguera Pallaresa, si'l tram es format de vintiquatrèns, ab 5 peces n'hi haurà prou; si són files amples, se 'n necessiten 6; de fustets de 30 palms, 8; de files de 30 palms, 10; de fustets curts, 8; de files de 26 y 30 palms, 10; de filatons de 26 y de 30 palms, 12; si 's fa ab vigues n'hi entren 14 o 16, y moltes més si 's compon de llates; emperò cada dia escassegen més aquestes darreres.
El ray es format per tres, quatre o cinc trams, segons el cabdal del riu : aigües grosses (crescuda del riu) requereixen menys trams, per la dificultat de governar-los.
El cabdal poc regular de les altes riberes no permet baixar la fusta enrayada en tota sa extensió. El Segre s'ha de barranquejar fins a la Seu, ont ja poden construir-se 'ls rays; emperò s'han de deslligar les tramades a l'arribar a la Garanta (entre Oliana y Coll
