L' explotació forestal a l'alta montanya lleydatana, y l'exportació de la fusta mitjançant les vies fluvials que creuen aquelles comarques, ofereix un especial interès folk-lòric y econòmic a l'ensems. Es un de tants aspectes de la vida catalana en plena natura, y, com a tal, molt digne d'ésser estudiat y conegut, sobre tot si tenim en compte que, ab la realització de modernes obres hidràuliques y ab l'obertura de noves comunicacions, pot sofrir una radical transformació, o bé desaparèixer en mans de poderoses companyíes si 's portessin a terme els intents de derrotar les boscuries pera altres fins industrials, com era de témer anys endarrera, en lloc de practicar una explotació ordenada y ben entesa, y, per tant, beneficiosa pera tot-hom.
Avuy en dia els rayers catalans ab prou feynes se mouen de les riberes del Segre y del Noguera Pallaresa, si bé alguna vegada barranquegen en el Noguera Ribagorçana; emperò 'ls que precediren a l'actual generació, navegaven molt sovint pels rius aragonesos, allunyant-se llargues temporades de les llars, aont retornaven ab uns bons estalvis com a fruit del llur pesat y exposat treball.
A les dugues riberes primerament nomenades, hi ha una mitja dotzena de tractants de fusta al servey dels quals treballen els picadors y rayers. Els primers són els que piquen la fusta en el bosc, y els segons tenen al llur càrrec la conducció fluvial. A la baixa ribera del Segre 'ls diuen rayjers y rayjaders[1]; y els rays, o sigui 'l conjunt de fustes lligades en diferents trams, són coneguts per raigs, rayjades o
- ↑ A l'Aragó són coneguts per navateros, y a la ribera catalana de l'Ebre per aumadiaires (de almadía, paraula castellana). En lo baix Cinca, que encara parlen català, dels rays ne diuen navades, y dels rayers, navaders.
