Y caygué al demunt d'ella renegant com un endemoniat.
Al sentir l'embranzida, la Nèta, s'esmunyí del amagatall, fugint de puntetes y a les palpentes pera guanyar la porta del carrer.
— ¡Ira de Deu!... — exclamà en Mitja-galta, sospitantho. Y's llensà al darrera d'ella ab tota fúria.
El Scheling, sobtat per les corredisses, grinyolava esglayadorament, com si pressentís una mort, com si preveyés una desgracia.
Tot just la Nèta obria la porta que ja en Mitja-galta li agafava'l bras pera subgectarla.
— ¡A dins!... ¡A dins, te dich, ò t'assessino!
— ¡Socors!... ¡Socors!... — confegia la Nèta ab defallida veu.
Cruxí una finestra, tot seguit, mes quan algun dels vehins, mogut per la curiositat, s'abocava al carreró, ja en Mitja-galta tenia fermada la porta.
La Nèta va passar aquella nit entre la vida y la mort.
Lassa, desconortada, petant a estones de dents com si l'arborés una febre, s'arrupí, la pobre, en un recó
